El desgast del poder i l'efecte hivernacle (prèvia)

Els resultats de la darrera enquesta del CIS sobre la intenció de vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya van en la direcció de les prediccions citades ja fa molts mesos en aquest mateix blog. Concretament, al post titulat: "Els pols es fonen".
Després de la caiguda del PP a les eleccions del 14-M, els pols (PP, ERC) disminuirien el seu volum. Aquest efecte unit al desgast que el poder ha ocasionat a PSC explicarien l'evolució dels resultats de tots els partits excepte ICV.
Ja veurem si els resultats finals confirmen la hipòtesi.

Gran fixatge!

El Mallorca està a punt de tancar l'acord amb un nou jugador: Héctor, lateral dret.
Vegent la imatge que acompanya la notícia al diari Marca, l'afició mallorquinista pot estar tranquil·la. És un defensa segur, que va bé per alt, mai no es deixa la pilota enrera i pot fer front a davanters ràpids com Saviola. Una joia que arriba gratis al Mallorca. Quina ganga!

Palo a Sala

Noticia recogida en el diario As referente a Xavier Sala-i-Martín (economista autor de Economic Growth):

"A las 17:00 se reunió con Jordi Roche, presidente de la Catalana, y compareció con una hora de retraso y sin un buen discurso. El presidente de la gestora es un genio de la economía, pero no de la palabra."

Y yo que creía (y creo) que la palabra es uno de sus fuertes...

Són d'una altra pasta!

Noticia del diari AS referent a l'Athletic Club de Bilbao:
LOS LESIONADOS CORREN, CHUTAN Y SUBEN CUESTAS

-Qué te pasa Patxi?

-Nada. Tengo el tendón rotuliano en tres trozos y el cruzado anterior hecho migas, pero voy tirando. Creo que mañana a primera hora ya me habrá pasado!!

-Mariconadas. Ya te estás empezando a parecer a Guti. Nos vemos mañana en el vestuario. Agur!

-Agur!

Tenc un fan!

Increible! fa 6 mesos que no publicava res i a pesar d'això durant els dos primers trimestres de 2006 i el que portem de tercer,el gràfic de visites de 4pensaments ha estat el següent :




96 visites només entre abril i juny; aproximadament, una per dia (i no era jo). Des d'aquí vull fer una crida a aquesta persona que dia rera dia ha estat fidel a 4pensaments a pesar de no trobar coses noves.

"Gràcies per la teva fidelitat. Suposo que per tu ha suposat una immensa alegria que tornés a publicar nous continguts. I és que gràcies a tu, fidel seguidor, tornaré amb més força que mai (això espero) per omplir el teu temps. Sé que no tens massa feina, ni família, ni amics i que jo soc la teva única font d'inspiració (d'una altra manera no s'explica); així que a partir d'ara m'esforçaré per satisfer les teves necessitats. Fins aviat."

Ara ja començo a estar motivat per tornar a començar!

4pensaments returns

Aquest blog comença a fer pudor de mort. Però no, encara li queda vida.
Espero que d'aquí a ben poquet torni a reviure amb força. De moment ajornaré la reaparició a la recerca de la inspiració divina. Fins aviat!

Els pols es fonen

1 mes i 12 dies sense escriure. Perdó als habituals de 4pensaments.
CIU i Artur Mas l'han clavada. La jugada dels convergents ha estat una jugada digne de passar a l'història de l'estratègia. I és que un partit que està a l'oposició a Catalunya ha aconseguit pegar-li una bona bofetada, sobretot, al partit que en les darreres eleccions li va restar protagonisme i que semblava que s'havia convertit en el catalitzador del vot catalanista del Principat (ERC).
Lluny d'interpretar políticament l'acord entre CIU i el PSOE, per la coalició nacionalista ha estat tot un cop d'efecte que posa a ERC en la següent tesitura: o millora l'acord, cosa que serà extremament difícil donada la pèrdua de poder de negociació després del sí de convergència, o es retira de l'acord, cosa que el deixa en una posició delicada. Si això passés, Esquerra recuperaria el paper que ha desenvolupat durant tants d'anys: el de un partit amb uns ideals massa "idílics" o ingenus (si es vol).
La jugada també ha estat rodona pel PSOE. ERC no és un bon company de viatge de cara a les properes eleccions de cara a l'electorat de la resta de l'estat espanyol. CIU, amb molta millor imatge convenia més al PSOE. Els socialistes no tenien una millor manera de treure força a les reclamacions dels republicans que un acord més "moderat" amb Convergència. Hi així ho han fet. Per tant, jugada mestre per PSOE i CIU.
El gir ha estat tan radical que en aquests dies ja he escoltat analistes que argumentaven que ERC havia arribat a la punta de la seva ascensió dels darrers anys. Els republicans, tal i com va exposar Carod al Parlament espanyol durant la ponència sobre l'Estatut, s'aprofitaren de la pol·larització de la política espanyola. Amb Aznar com a president en majoria absoluta, Esquerra va saber jugar el seu paper de pol oposat al PP. Cada vegada que Acebes, Aznar o Zaplana pronunciaven el nom de Carod els votants d'ERC pujaven de manera exponencial. Els pols creixien i els partits més moderats perdien pes. Per això, la victòra socialista del 14-M fou una arma de doble tall per Esquerra. Per un costat, el contrapès d'Esquerra en l'aspectre polític espanyol (el PP) perdia protagonisme, però per l'altra, amb el nou govern, les facilitats per aconseguir les reclamacions republicanes augmentarien. Però just quan arriba la més important de les reclamacions (l'Estatut), és Convergència la que passa a jugar el paper predominant robant tot el protagonisme a Esquerra.
Així doncs, la cosa sembla que torna a anar dels pols cap al centre. Tal vegada per això, Rajoy ha convençut a Piqué per que continui al partit. Polítics com ell poden esser els qui juguin un important paper en el futur en detriment dels Zaplana, Acebes o l'Aznar de la darrera etapa.

Casualidad! o Casualidad?

• Hace unas semanas... la última encuesta del CIS revelaba los peores resultados de los socialistas desde las elecciones del 14-M. Asimismo, José Luis Rodríguez Zapatero obtenía el primer suspenso de la legislatura en la valoración de los encuestados. Por eso,

• poco después... el comité ejecutivo del PSOE se reunía para estudiar las vías a seguir para invertir la progresión de tales valoraciones por parte de la ciudadanía.

• Y ahora... el caso Prestige vuelve a la actualidad informativa, ¿casualidad o estrategia?

El tiempo lo dirá.

La ley Bossman favorece la selección

Después del partido del sábado voy a postular una hipótesis (todavía no hay evidencia para comprobarla) ligeramente optimista sobre el futuro de la selección española.
Hace ya bastantes años que entró en vigor la llamada ley Bossman según la cual no puede ponerse ningún tipo de trabas a los jugadores comunitarios para que jueguen en cualquier país de la Unión. Muchos vieron en esa ley la sentencia de muerte del fútbol español, o mejor dicho, la de los futbolistas españoles (cómo si alguna vez hubieran "nacido") puesto que sería mucho más difícil hacerse un hueco en los equipos de La Liga.
Pero la gente olvidaba la otra cara de la moneda; los jugadores españoles podrían jugar libremente en otras ligas. Y ahora estamos empezando a ver cómo, por primera vez en la historia, España está exportando jugadores a equipos importantes de nuestro continente. ¿Y cómo repercute esto a la selección?
Los que alguna vez hemos jugado a fútbol sabemos que hay dos cosas fundamentales que afectan al rendimiento de un jugador:
- La primera es el estado físico: En ocasiones se ha argumentado que uno de los problemas del equipo español és la competitividad de su liga que hace que lleguen muy cansados a las citas importantes. Si eso fuera lo que impide a España ganar mundiales, ni Italia, ni Brasil, ni Argentina deberían tener ni uno solo, puesto que sus jugadores juegan en España o en Italia, cuya liga es incluso más exigente (desde un punto de vista físico) que la española.
- La otra es el estado anímico:Ahí es donde está el meollo de la cuestión. Ya he defendido en otras ocasiones que los jugadores de la selección española asumen su papel de segundones cuando se enfundan la camiseta roja. Tal vez, el problema es que los jugadores sean segundones no sólo en la selección. Me explico. Los mejores jugadores de la selección normalmente venían del Madrid y del Barça dónde hay estrellas internacionales que copan toda la atención. Es decir, ya en sus clubes de origen los jugadores son segundones; y claro, no pueden desprenderse de ese papel cuando juegan con España. Pero la llegada a la selección de jugadores "exportados" a otras ligas puede canviar el círculo vicioso en el que la selección estaba sumida. Los jugadores que vienen de otras ligas juegan un papel de protagonistas en sus Liverpool, Chelsea, etc. y eso hace que se sientan importantes en sus equipos y, en consecuencia, en la selección. Como botón de muestra véase el partidazo del sábado de Luis García, un segundón en el Barça que ahora es protagonista en el Liverpool y las declaraciones de Raúl (un segundón) del otro día: "hace diez años que estoy en la selección y nunca había visto un equipo de esta calidad". Lo que él llama calidad, yo lo llamo mentalidad.
Esta hipótesis hace que uno pueda ser optimista, si se siguen exportando jugadores, sobre el futuro no inmediato (no nos engañemos otra vez) de la selección.

Apunta, dispara i pregunta

La setmana passada verem a la premsa com les autoritats de Florida havien iniciat una campanya d'informació dirigida als turistes sobre una nova llei que permetrà als seus habitants poder disparar a matar contra aquelles persones que puguin fer-los sentir amenaçats. "A partir d'ara, l'estat de Florida és molt més segur" assegurava el seu governador que no és altre que el germà de l'estimat Bush. No ho recordeu? Sí, aquell que va mostrar les seves llums quan es va referir a Espanya com a una república, tal i com va fer el trompetista australià que va interpretar l'imne republicà a la final de la Copa Davis (crec que en aquest cas, l'error no fou del tot error. M'explico. Just un any abans Espanya va derrotar a Austràlia a la final del mateix torneig a Barcelona i en Juan Carlos estava allà, a primera fila, per celebrar-ho sense guardar cap compostura ni una. Tal vegada, això no va caure bé al trompetista o al seus superiors. És una hipòtesi raonable, res més). Però tornem a Florida.
Tal i com un bon amic meu defensa, tractaré d'alliberar-me de qualssevol prejudici que pugui tenir envers als EUA, "perque no tot és tan blanc ni tan negre"...Parlant de negres. Ells sí que es poden sentir amenaçats. I és que si fem cas a les estadístiques, els índex de criminalitat entre els membres de la raça negra són més elevats; si a això li afegim el fet de que la presència física d'un negre és molt més impactant, la conseqüència és que resultarà molt més fàcil sentir-se amenaçat davant un negre que no pas davant una altra persona. O sigui que els negres es veuran immersos en molts més conflictes que abans, augmentarà així la criminalitat entre la seva comunitat i d'aquesta manera entrerem a un d'aquells cercles viciosos dels quals resulta difícil escapar.
Però "Florida serà un estat molt més segur". Aquesta és una d'aquelles coses que als europeus, en general,( i a mi en particular) ens costa entendre; com per exemple com George Bush va poder esser reelegit, com Trinidad y Tobago i Bahrain es disputaran una plaça per anar al mundial, com JJ Santos pot esser el cap d'esports d'A3 (o millor dit com JJ Santos pot esser cap d'algun equip amb més d'una persona) o com Arnold Swarzenegger pot esser governador de Califòrnia. Parlant d'actors, segur que Charlton Heston i la seva Associació del Riffle són a partir d'ara, una mica més feliços.

Acebes, Idaira i altres sals d'aquesta vida

A la fi s'ha aprovat l'estatut. Sé que aquest és un moment històric i al carrer es nota. Avui he anat a comprar un poc de fruita i m'he trobat a dues dones de mitjana edat conversant: "hem acabat una època a la nostra vida" -deia una d'elles. I l'altra li contestava: "Sí. Aquest i el dia en que va nèixer el meu Joanet són els dies més importants de la meva existència". A Barcelona tothom va amb una altra cara pel carrer. Sembla que estic submergit en un anunci de compreses.

Però allò més divertit és escoltar n'Acebes (captat, a l'esquerra, el 12-M). L'ex-ministre és una d'aquelles persones que "alegren" el dia a dia i que aporten aquella sal necessària per donar gust a la nostra existència, com fou Aznar en el seu temps (encara hi ha algunes aparicions esporàdiques que no tenen desperdici) o Idaira a OT [...sí, ho confeso, estic al dia del que està passant a l'acadèmia. Però és que enguany és molt interessant. Resulta que aquesta tal Idaira canta de punyetera pena i així li diuen continuament els professors i el jurat, però a Canàries, el seu lloc d'origen, s'ho estan montant bé i estan aprofitant que la participació de l'estat en les votacions d'O.T. és baixa (ja no hi ha tanta audiència) per anar-la col·locant setmana rera setmana en els llocs capdavanters. Les cares del jurat i dels professors cada vegada que la canària se salva són tot un poema. Eliminant això la resta del programa és magre, magre. És com Eurovisión, un partit de bàsquet o altres coses que en aquesta pàgina en continguts per tots els públics no puc esmentar, només tenen gràcia al final...].
Però tornem a n'Acebes. "El estatuto es el primer paso en la desmantelación de España" o "El espíritu del 78 está siendo sustituido por la incitación a recordar el 36...." són només dues petites proves del seu extens repertori. Encara que sembli mentida aquest bon home és llicenciat. Bé, llicenciat en dret (així ja no és tan sorprenent el que pot arribar a dir [demano perdó pels qui han estudiat dret, però è cosi.]). Sense cap dubte, Acebes és el millor ministre del govern socialista. I com que una imatge val més que mil paraules aquí teniu el que vull dir:

What is Aznar doing in the desert?

A short post. Some people thinks that our ex-president is looking for Bin Laden, others believe that he is looking for massive destruction weapons in Irak. But, what does José María Aznar do in the desert? Check it in: http://www.yonkis.com/media/marruecos_va_bien.wmv
Answers are welcome!

Círculo vicioso

Debido a las insistentes reclamaciones de parte de mis lectores voy a escribir este "post" en castellano. El inglés todavía tendrá que esperar. En principio mi plan era el de hacer una publicación semanal pero es que el ardor por escribir lo que voy a escribir me supera.
Y si me decido por este idioma es para hablar de la grandísima selección española de fútbol. Me propuse no hablar de fútbol en este blog pero no he podido aguantar. Además el problema que padece la selección sobrepasa lo meramente deportivo y entra en el terreno de lo filosófico o de lo psicológico si se prefiere; así que la falta queda parcialmente aliviada.
Otro "éxito" más, el conquistado el miércoles en el Calderón. España depende de sí misma para superar a la todopoderosa Bosnia-Herzegovina y conquistar así la segunda plaza del grupo que le permitirá jugar una honrosa repesca para poder estar en el Mundial de Alemania del próximo año (así lo diría antena 3, La Razón, El Mundo,...). Y eso, a pesar de que en el Manzanares (re)nació un tal Raúl González Blanco y Xavi demostró que es uno de los mejores medio-centro organizador en el mundo. Lo de Raúl duró 45 minutos, porque en el descanso se quedó en la ducha ,¿no?. Tampoco podemos exigir que juegue bien los 90 minutos; si fuese así se llamaría Raulinho da Souza.
No merece la pena meterse con el poco saber hacer de Juaquín, la enésima cantada por alto de Casillas o la tontería que Torres lleva encima(por cierto, dicen que "El Niño" estaba pensando en el casting que tenía el día siguiente para la segunda parte de "Quiero ser como Beckam"). Lo de España va mucho más allá. Cuando un jugador se mete la camiseta roja se convierte en un segundón. Y segundón morirá. Es un círculo vicioso. Jugar con España implica tener el papel de segundón que a la vez implica jugar mal cosa que implica perder, lo cual incrementa el papel de segundón para el siguiente partido y sigue y sigue...¿Hasta cuándo? Hasta que salga un Maradona, un Pelé o un Zidane. Hasta entonces, no nos sigamos engañando.
Pero no seamos "negatifos". Hubo un punto "positifo". Y fue el protagonizado por un cambio. Se fue uno de los peores hombres que hay en España en su puesto, uno de esos hombres capaces de estropear hasta los mejores partidos, uno de esos hombres con un pasado glorioso (más o menos) pero que últimamente se estaba arrastrando por los campos de fútbol haciendo algo para lo que él no ha nacido (como cantar para Bustamante o pensar para Bush). Muchos ya habréis adivinado de quien se trata. Estoy hablando de Michel. Lo sustituyó Clemente, ni más ni menos. Mirándolo desde este punto de vista, Clemente se parece a Zapatero. Los dos tienen el listón muy bajo para superar a sus antecesores. È cosi.

Ciutadans de Catalunya: ja la teniu aquí

A partir d'avui la nova televisió autonòmica de les Illes Balears (IB3) es pot veure a algunes comarques catalanes, entre elles el barcelonès. En aquestes línies vull fer una sèrie d'avisos als catalans que tenguin l'oportunitat de veure-la.
- Primer de tot eviteu fer comparació alguna entre la vostra televisió i IB3 (que no és la nostra; o al menys la meva). En la meva modesta opinió TV3 és a les televisions el que la demòcracia és als sistemes polítics: és la menys dolenta. I pel que he vist aquest estiu, IB3 és d'entre les televisions com Bogarde entre els jugadors de la selecció brasilera o Carmen de Mairena (ay que poderío) entre les candidates a miss Playboy. Ja sé que és el principi, i que s'hauria de donar un marge de confiança. La meva padrina deia: "a un arbre quan és jove se l'ha d'adreçar cada dos per tres perque quan és vell ja no hi ha remei". L'arbre de IB3 ni tan sols el podrem adreçar perque l'han plantat a cal veï.
- No feu extrapol·lació alguna del que veieu cap a la població de ses Illes. No hi sortirem ben parats.
- Això sí, si sou afeccionats al futbol, el Mallorqueta és el vostre equip i voleu saber si Héctor Cúper porta les ungles dels peus llargues, com Iuliano va poder jugar a la Juve amb la seva immensa qualitat o si Juan Arango encara somia amb el colze del doctor Pablo Alfaro (té la carrera de medicina, no és conya. Crec que és, amb molta diferència, el futbolista amb més estudis del futbol espanyol), IB3 és el vostre canal. O millor dit, els programes esportius de IB3. Donat l'elavadíssim nombre de catalans afeccionats al Mallorca es pot anticipar que els programes esportius d'IB3 tendran una quota de pantalla a Barcelona que rondarà el 50 o 60%. L'altre meitat mirarà el GOLaGOL. Deixem el futbol.
He de dir que estic totalment a favor de que les televisions autonòmiques es puguin veure a tot l'estat espanyol. Sempre es podrà aprendre alguna cosa; com a mínim sobre la idiosincràsia de cada un dels pobles de la península. Però és que la idiosincràcia que pot mostrar IB3 em fa vegonya.

De que va this blog? I don't know

Què escriuré aquí? Comentaris filtrats per sa meva limitada i poc cultivada ment. Escriuré sobre l'actualitat, però també plantejaré preguntes trascendentals que aniré responent poc a poc. Com va dir Antonio Gala (no record a on, però a la tele): "el tiempo corre más rápido que el hombre", i no tenim temps per esser curiosos. Aquest serà un espai per recuperar aquesta curiositat.

Heu de considerar que soc un PhD student. What does it mean? Que soc un pringat sense diners que té un munt de temps lliure per poder fer aquestes estupideses que no costen un duro. A més, estic rodejat de gent com jo, "nerds" que tenen molt de temps per preguntar coses trascendentals com per exemple: "¿Qué porcentaje de telecomunicaciones transatlánticas van a través de cable?" o "why this kind of word-style is called italics?"

La frase que millor em pot definir fou dita per Sócrates i diu: "jo només sé que no sé res". I és així (È cosi diuen els italians. Quina gran frase!!! L'emplearé + sovint). "Pa que nos vamos a engañar". No sé nothing de musica, cinema, criket, física cuántica ni tan sols d'economia. No sé perque hi ha més races de cans (gossos) que races humanes, si Lidia Lozano realment ha vist a la filla d'Albano i Romina o si l'home ha arribat a la lluna. No sé si Cristobal Colón fou el primer o si Pedro J. i Agata Ruiz de la Prada han nedat a la "seva" piscina mallorquina. Tampoc sé si Maria Teresa Fernández de la Vega ha tengut relacions sexuals. No sé perque Jose Mari Aznar no aprèn anglès abans de parlar en públic a George Town o com pot esser tan astut i intel·ligent com per adaptar-se al dialecte espanyol de cada zona ("estamos trabajando en ello") i a més parlar català a la intimitat.
Llavors, si no puc escriure sobre totes aquestes coses, què puc aportar a través d'aquest blog?

I'm gonna think on it.